dijous, 22 de maig del 2014

Ser o no ser

Creia que significava alguna cosa per a ella.
Amb el temps va assumir que no, que "skugwf" no significava res,
ni per a ella ni per a ningú.

Imatge original: @literaturepics

divendres, 16 de maig del 2014

Qwerty

          Decidit, s'asseu davant el teclat. Avui vol escriure la història més bonica del món. La seva pròpia història. Un exercici de recerca al seu jo interior. Un despullar-se per conèixer-se a si mateix.

          Són quarts de set. L'hora que s'ha citat amb les muses que han d'enlairar-lo fins als núvols i servir-li en safata els mots adequats. Tot està a punt. A la seva dreta, un cafè fumejant que aromatitza l'ambient d'una dolçor propícia. A la seva esquerra, curosament endreçats: el seu cervell, ple de pensaments, records i projectes; i el seu cor, amb els seus batecs arítmics, amb els seus amunt i avall constants, amb aquelles ganes de sentir-se ple d'una vegada. Escampades pel voltant, un munt de notes, dibuixos, esbossos d'una il·lusió que voldria fer realitat.

          Les set. Les muses fan tard. Decideix anar fent via mentre no arriben… "Que la inspiració t'agafi treballant", diuen. Però la pantalla és massa gran, massa blanca, massa buida, per trobar un punt per on començar. Dubta. Els dits no encerten a clicar allà on toca, i esperen, immòbils, a rebre instruccions. «Qwerty… que collons deu voler dir qwerty?» Perd la concentració. Mira de recuperar-la desgranant sentiments, ordenant sensacions, modelant l'estructura d'un relat que, ara per ara, encara se li resisteix. Escriu. Esborra. Escriu. Esborra. No ho té clar. Sent que sol, no serà fàcil. Comença a formular-se preguntes estúpides de les quals ni ell mateix coneix la resposta. Potser perquè, simplement, no hi ha cap resposta. «Qwerty… qui va decidir ordenar les lletres d'aquesta manera?» Si en lloc d'aquesta, la seqüència fos una altra, potser ara les seves mans trobarien les tecles adequades que inspirarien el seu conte de fades particular.

          Quarts de vuit. Definitivament sembla que les muses han oblidat la cita. Però ell persisteix en l'intent de trobar per fi el fil d'Ariadna que el porti a escriure quelcom d'interessant. Realment no hi ha res a la seva existència que sigui mereixedor de ser explicat? Imagina els secrets d'un present proper… del seu futur més immediat. Però la pantalla continua blanca, deserta, amb el cursor pampalluguejant com a únic vestigi d'una vida que sembla haver-se esfumat de cop.

          Fotut, fracassat i trist, lentament plega la pantalla de l'ordinador fins que el llum que l'il·lumina es fon a negre, mentre una llàgrima furtiva humiteja un teclat que s'ha limitat a complir la seva funció: dir sempre la veritat. Perquè, avui, no ha pogut contar la història que li hauria agradat, però és conscient, que, ara mateix, és la més sincera que pot escriure.

__

Proposta per a Relats conjunts.
Relat recuperat d'un blog que va néixer en negre i un bon dia es va quedar en blanc.

Màquina d'escriure Underwood, 1874. Imatge retocada a partir d'una fotografia extreta del blog Relats conjunts.

dimarts, 13 de maig del 2014

Trobar-se

Cada dia faig aquest mateix viatge, i cada dia l'eco m'estomaca sense massa miraments. Em busco i crec saber on sóc, però quan em veig venir m'amago i aconsegueixo despistar-me. I començo a estar un pèl mosquejat. Així que crec que canviaré d'estratègia i, en lloc de buscar-me, sortiré a caçar-me. Algun dia sé que em despistaré i em trobaré, i llavors, segons el que vegi en mi, en aquell mateix moment ja decidiré si disparo o em deixo marxar lliure.

__

Història d'un comentari que es va convertir en relat.

Imatge original: inquietarte.com

dilluns, 5 de maig del 2014

Mala memòria

S'angoixava en pensar que no tenia cap record de la seva infantesa.
Potser la qüestió era que, en realitat, mai va arribar a néixer del tot.

Imatge retocada a partir d'una fotografia extreta de Google

dijous, 1 de maig del 2014

Enganxat

          El gener va fer un any de la separació. No ho porta gens bé. Pràcticament no menja i amb prou feines dorm. Acabada la jornada a la fàbrica, llença les hores ajagut al sofà veient els programes d'esport de la tele. Tots. Tant li fa el canal. Sap de memòria els horaris de cada programa i enllaça el final d'un amb l'inici de l'altre sense ni mirar els números del comandament. Sovint no respon les trucades que rep. Alguns amics el visiten de tant en tant. Uns, per mirar d'animar-lo. Altres, per evitar que un dia faci un disbarat. Algú li ha recomanat que s'apunti a una web de contactes. Així coneixerà noies i algun dia ho veurà tot diferent. Però ell és dels que passen d'aquestes coses. «No vull conèixer ningú», diu. «I menys a través d'una web. Això és per a desesperats», remata.

          L'abril va fer un any i tres mesos de la separació. Ara es passa el dia enganxat a la pantalla del mòbil. Vint-i-quatre hores xatejant. Menja a deshores i gairebé no dorm. A la feina ha rebut diversos avisos per la seva alarmant manca d'implicació. Fa tres mesos que no parla amb ningú que no estigui on line i gairebé dos que no va a visitar ni a la seva mare. No té temps per a res, explica. Els amics han deixat de quedar amb ell, farts d'acompanyar un telèfon amb un ninot de cera connectat. En aquests tres mesos, no ha conegut personalment cap noia, ni té cap intenció de fer-ho: «Aquesta web m'ha canviat la vida», diu somrient… «per fi tot torna a tenir sentit».

Imatge original: Banksy