Coses de nens

          Avui he tornat a veure en Sergi. Feia molt, molt temps que no ens veiem. Hem coincidit en algun casament d'amics comuns però no hem anat més enllà d'una freda salutació. Però aquesta tarda ens hem trobat al metro i hem tingut temps per fer veure que ens interessàvem l'un per l'altre, més per evitar la incomoditat del silenci que per les ganes que en teníem. Un temps curt però suficient per despertar antics records que ja semblaven tancats en el passat.

          Ell tenia tretze anys, jo dotze, i en feia tres que estiuejàvem al mateix càmping de Platja d'Aro. Amb la colla d'amics passàvem els matins amunt i avall entre curses de bicis, partits de futbol i piscina. Després de dinar, veiem Verano azul tots junts a la caravana dels pares de l'Ester, que era l'única que tenia tele. De tant en tant anàvem a buscar "tites", que és com anomenàvem als centpeus negres que s'enroscaven tan aviat com els posaves un dit al damunt, i els dies de pluja sortíem amb les katiusques i tornàvem amb les galledes plenes de cargols. Els caps de setmana, el tiet Paco, que no era tiet de cap de nosaltres però sempre li dèiem així, ens portava a fer una volta en bici per camins secrets que ningú coneixia. Anàvem tots en filera, ordenats de gran a petit, com si fóssim una família d'ànecs. Primer, és clar, el tiet Paco, i després, en Sergi, jo, la Laura, en Xavi, la Gemma, la Marta, en Manel, l'Ester i l'Ona. Mai vaig entendre perquè no ho fèiem a l'inrevés, perquè l'Ona, sent la més joveneta, es quedava enrere i sempre l'havíem d'esperar. Però a mi ja m'estava bé així, perquè d'aquesta manera anava sempre al davant de tot.
          Alguns vespres, havent sopat, quan els pares ens deixaven, els més grans anàvem a l'aparcament del càmping, i allà, mig amagats entre els cotxes i la foscor, jugàvem a Atrevimiento o verdad. Era divertit i excitant, perquè, encara que feia una mica de vergonya, era una bona manera d'assabentar-nos de qui li agradava a cadascú. Així va ser com vaig haver de confessar que a mi m'agradava la Marta, cosa que mai hauria estat capaç de fer si no m'hi haguessin "obligat".
          Una d'aquestes nits, després de vàries proves i preguntes, cada cop més compromeses, vam aconseguir que la Gemma ens ensenyés els pits, que li havien començat a créixer d'una manera que no havia passat desapercebuda per a ningú. I ella, com a venjança, va decidir que al meu torn li havia de fer un petó als morros al Sergi. Primer ens hi vam negar, és clar. «Dos nens fent-se un petó? Ni parlar-ne!», vam pensar. Però jo no volia quedar eliminat. Volia seguir jugant, perquè esperava que algun dia, potser aquest petó li podria fer a la Marta, o, el que encara seria millor, que me'l fes ella a mi. Per tant, no podia fer el ximplet i havia d'acceptar com fos. Així que vaig decidir que sí, que ho faria. En principi, en Sergi no s'ho creia i seguia negant-s'hi, però, en el fons, pensava el mateix. Un petó només és un petó i tal com estaven les coses, valia més no quedar-se fora del joc. Finalment, va estrènyer els ulls, va posar cara de mossegar llimones, i es va deixar fer. En quant va notar els meus llavis sobre els seus, va apartar la cara violentament. «Eeecs! Quin fàstic!», va cridar. «Ets mariquita o què?», insistia mentre es refregava la boca com si li haguessin entrat una colònia de cucs. La resta del grup reia amb ganes i, en sentir la cantarella d'en Sergi «en Pau és marica, en Pau és marica!», tots s'hi van afegir. «Però que dieu? Jo no sóc marica, sou imbècils o què?!». Cada vegada cridaven més i les rialles i els càntics em ressonaven dins l'oïda amb la violència d'un martell percutor. I com més cridaven ells, més m'encenia jo. «Al Pau li agraden els tios, al Pau li agraden els tios…», insistia en Sergi, mentre els altres li seguien la corda, sense ser conscients que la broma ja no feia cap gràcia. Per això, quan em va donar una empenta cridant «Va! vés a petonejar en Xavi ara, maricona!», no vaig poder aguantar més, i vaig agafar una pedra i em vaig abalançar sobre ell, disposat a esclafar-li el cap. Al darrer instant em vaig contenir, en recordar les paraules de la mare, que sempre em deia que, si mai m'enfadava amb algú, comptés fins a cinc abans de fer alguna bestiesa, i segur que, en aquest curt espai de temps, trobaria una raó per no barallar-m'hi. Vaig deixar caure la pedra a terra i, amb els ulls plorosos, vaig sortir corrent d'allà. Mentre m'allunyava, encara sentia amb ràbia els crits d'en Sergi… «Vés, vés amb la mama, marieta ploramiques!».
          Ja res va ser igual. Les vacances van continuar de la mateixa manera que en Sergi continuava punxant. Era sortir de la tenda i ja el tenia allà… nyiqui, nyiqui. Ningú em feia costat i tots se'n fotien de mi. No em deixaven tranquil ni quan estàvem amb els pares, que s'ho miraven amb la distància de qui no vol ficar-se en beneiteries de nanos. Al final, tot i els esforços de la meva mare per què no li fes gaire cas, aquell estiu va acabar sent l'estiu de la "neneta d'en Pau". Vam deixar de parlar-nos.

          I avui ens hem tornat a veure. Han passat molts anys. Allò van ser històries de crios i no té cap sentit donar-hi més voltes. Però està clar que ni ell ni jo teníem res a dir-nos. A mi se'm refot si la vida li va bé o no, si s'ha casat o està sol, si té fills o ha adoptat un gos, si té una casa gran o viu sota un pont. M'és ben igual si té una bona feina i està podrit de diners, o si està a l'atur i sense un duro. I estic segur que a ell li passa el mateix amb mi. Només sé que avui, quan l'he vist, el primer que m'ha vingut al cap ha estat l'estiu de merda que em va fer passar.
          Però quan he baixat del metro i per la finestra he vist el petó que li ha fet el jove que l'acompanyava, de cop he recordat aquella nit a l'aparcament. I en notar el trasbals en els ulls d'en Sergi, a mig camí entre buscar-me i evitar-me, un segon abans que el túnel se'ls empassés… en el fons m'he alegrat d'haver fet cas de les paraules de la mare i no haver-li esclafat el cap amb aquella pedra.

Imatge original: allausz.blogspot.com

Sí, sí, sí… no

Estava eufòric. Aquella nit havia conegut, per fi, la dona dels seus somnis. En despertar, però, va comprovar que seguia tan sol com sempre.

Imatge retocada a partir d'un original d'Anka Zhuravleva.

Esquerdes

          El llum pampalluga quatre vegades abans d'apagar-se definitivament i tenyir la cuina d'una tèbia foscor. «Ja hi som…», pensa, mirant el sostre per confirmar que, com gairebé cada dia, una altra bombeta s'ha fos. Compta una per una les que ho han fet darrerament, cinc. La claror que fan les tres que encara resten enceses és dèbil i gris. Una claror que gairebé no il·lumina sinó que aombra l'ambient, que no brilla sinó que entristeix l'ànima. La seva pròpia ombra, reflectida a la paret, li recorda la imatge on no es voldria reconèixer cada matí en creuar-se amb el mirall del bany. La imatge que descriu la solitud.

          Obre la porta de la galeria per permetre que el poc sol que avui s'ha deixat veure entre els núvols doni una mica de vida a aquest vespre estrany. Allà, immòbil al costat del safareig ple de brossa seca i algun insecte ofegat, l'observa la rentadora. La mateixa que va deixar de funcionar el passat divendres. La que feia que, almenys un cop per setmana, la seva roba fes olor de net. Convertida ara en una andròmina inútil que només fa nosa, espera que qualsevol dia vinguin a substituir-la per una de més jove i més maca. Però aquest moment encara trigarà uns dies. Potser setmanes. O potser mesos. Des que es va quedar sense feina i la ruïna econòmica es va instal·lar com a companya de pis, les despeses són mirades més que mai des dels ulls de la necessitat. «Havia de passar. Era una rentadora vella, tenia més de catorze anys.» I mentre pronuncia mentalment aquestes paraules, ell també se sent vell. Mira de recordar-se amb catorze anys, o amb dues vegades catorze anys, o amb tres… «Més val no seguir per aquí…» es diu a ell mateix mentre el nus que té a l'estomac s'estreny una volta més. Sí, és conscient que es fa vell com ho era la rentadora que acaba de morir. Com les cebes que es podreixen al rebost. Com els llibres que engrogueixen al prestatge i que ja ningú no llegirà. De sobte, té por.

          Torna a la cuina i recull el plat, el got i els coberts que esperen a l'aigüera des d'ahir a la nit. Ja fa temps que ells també es senten sols, farts de conviure sempre amb els mateixos llavis, amb les mateixes mans, amb el mateix silenci. Obre l'aixeta i es queda mirant com un petit rajolí d'aigua rebel brolla de la junta esquitxant tot el marbre. Ja fa dies que aquesta maleïda aixeta perd aigua, però només recorda que ha d'arreglar-la en el moment que la utilitza. Després ja no hi pensa més. El raig, encara fred, és suficient per aclarir les restes de menjar, però no per espantar els fantasmes que han vingut a visitar-lo. Deixa els estris dins el rentavaixella i tanca l'aixeta. Però aquesta ha decidit que ja en té prou i en sentir el gest es trenca pel coll deixant-li el mànec a la mà. Recolzat en l'aigüera, observa l'aigua rajant davant seu sense control. En un intent inútil, prova d'aturar-la amb els palmells, mentre pensa que, en el fons, no és més que el reflex de la seva pròpia vida. Del temps que se li escapa entre els dits i que potser ja no sigui a temps de tornar a gaudir. Sense poder evitar-ho, plora amb el mateix desconsol amb què ho fa l'aixeta trencada.

          Amb els ulls negats, gira la clau de pas i en l'estona que aquesta tarda a enviar l'ordre a l'aixeta, té temps de fer una mirada al seu voltant. Mig amagada sota una capa de pols greixosa, reconeix la que abans havia estat la cafetera. La que donava el bon dia amb un cafè per a dos, tan dolç i cremós com intens. Aquell cafè que els mantenia desperts, vius. Aquell cafè que un dia, encara no sap per què, va deixar de caure net a la tassa per convertir-se en una tempesta negra que omplia la cuina d'un marro repugnant. Aquell cafè que, a contracor, va acabar substituint per un succedani insípid i aigualit.
          Se sent molt cansat. Surt de la cuina i en passar per davant de l'estudi veu l'ordinador que fa any i mig va deixar de bategar enduent-se a l'infern la seva memòria i bona part del seu futur. Entra al menjador i descobreix les esquerdes que dibuixen cada una de les parets. Unes parets gastades d'un color indefinit a les que el blanc "trencat" ara els dóna tot el significat. Un color que ja no té res a veure amb el blanc immaculat amb què van estrenar el seu món d'il·lusió. Les mateixes esquerdes que un bon dia van partir en dos el seu ser. Busca explicacions a tot, sense assumir que la majoria de vegades les coses no en tenen cap, d'explicació. Sense pensar-ho, se sorprèn agafant una ampolla del moble bar i bevent a morro de la seva pròpia desesperació. No està gens acostumat a beure i al tercer glop una tos queixosa l'assalta per recordar-li que aquest no és el camí. Llença l'ampolla contra la paret, que esclata en mil bocins escampant vidres i olor d'embriaguesa per tota la casa.

          I aquí està, assegut al sofà, amb el cap entre les mans, amb la mirada entre llàgrimes, amb la buidor com a única companyia. Mira el mòbil. Voldria enviar un whatsapp amb un simple «vine, si us plau, et necessito». Però fa més d'un any que no té actiu whatsapp. L'obsolència programada va fer molt bé la seva feina des d'aquell Sant Joan en què el grup de la colla d'amics li van col·lapsar el mòbil fins a fer-lo petar. «Algun dia hauria de canviar el mòbil… també». Pensa, mentre un amarg somriure fa esforços per dibuixar-se-li a la cara. Agafa un paper i, amb lletra pausada hi escriu "merda de vida". Ho fa a mà, de la mateixa manera com es renta els mitjons, com es prepara un cafè, o com fa l'amor…

          Sap que alguna cosa ha de fer però no sap per on començar. El caos en què s'ha convertit la seva existència és massa gran per posar-hi ordre de cop. És conscient que trobar la parella del mitjó dins una habitació plena de roba arrugada no serà feina senzilla.

          Una lleu son l'abraça, fruit de l'esgotament. Tanca els ulls, encara adolorits, recolza l'esquena i el cap al sofà i s'adorm. És en somnis quan imagina que inverteix els seus darrers estalvis en un pot de pintura blanca, la més blanca que troba al mercat, pinta una porta, aquella que mai no ha tancat bé, l'obre de bat a bat… i marxa per sempre.